Aquesta proposta (2016-2017) pretén comprendre amb unes imatges gairebé antropomòrfiques, la dinàmica que esdevé del diàleg metafòric entre el cos de la terra i el cos humà en un context contemporani.
En aquesta conversa, els sediments s’organitzen en capes de matèria que narren una història aparentment invisible, inconscient, que ha de ser dibuixada per ser reconeguda, tal com els cossos que la conformen. Les imatges, representen llavors, una recerca física i intuïtiva d’aquella història sedimentada, que lluny dels automatismes d’un moviment productor i reproductor, vol romandre en la persistència d’autoobservació on apareixen restes, buits, accents, freqüències, constants i xocs interns en forma de canals i grutes subterrànies.
